Triar bé els amics

S’estan acabant les descripcions, tinc la sensació que ja he anat escrivint tot el que podia de la llar de foc, dels arbres mullats de pluja, dels ocells, del sol i la gespa, de les albes, i dels sofàs. És per això que aquest matí la mandra dels llençols m’ha agafat més especulativa que reflexiva. Suposo que havent esgotat les opcions de la narrativa descriptiva m’ha sortit la vena de la ficció.

​

Tot ha començat a partir de les reflexions de futur que són pròpies de les primeres hores de dissabte, que assaboreixen una mica el moment de pausa acordada que és el cap de setmana. Encara mig somiava, i reflexionava sobre aquesta idea que fa temps que diem de que tindrem fills. Sí? És possible? Com viuríem? Biològicament com es gestiona? O potser adopció? I si tenim parelles respectives? Com s’encaixa tot plegat? Pensava que ser-ho som una família, per clàssic que soni, pobre del que ho dubti. Però llavores si algú té una parella i es vol “fer una família” en paral·lel que? I crec que el concepte de que fossin dos coses separades m’ha semblat encara més estrany. M’he recordat una mica a una adolescent de peli americana romanticona, (que òbviament alimenta el model d’amor disseny com diria la Vasallo i que no m’encaixa però vaja), provant l’ordre de cognoms consell. Noseque Ylla-Català Anton? Nosequantos Trias Majó? Vidal Martínez? Una nena que es digui Mar, la part comú de Martí i Marta? Una mica surrealista m’ha semblat, però també prou adient o bonic o no ho se en realitat. Suposo que ja ho te això la ficció.

​

Altres vegades hem dit molt clarament que volem “fer-nos” padrins mútuament, i pensava que bonic que és voler que amics importants no només siguin els padrins dels nostres fills sinó que en siguin pares i mares també. He pensat amb la potencia que té girar l’esquema, entendre que els permanents son els que normalment són els padrins. L’altre dia amb els pares comentàvem la tria que van fer i perquè van fer padrins a germans i parelles respectives, i crec que com tantes frases de la mare em quedarà gravada la seva resposta. “Mira, si teniu fills, no feu cas al que us digui ningú, trieu a qui us faci il·lusió”, el pare un altre dia també deia “això de casar-se et diuen que és per tota la vida però bueno, sempre es pot tornar enrere, el que realment és permanent són els fills, aquí si que no hi ha volta enrere.” Avui plantejava la pregunta canviant el subjecte, i si és amb qui vols tenir fills la pregunta real més que a qui fas padrins, i si potser aquí cal no fer cas al que diguin? Al que suposadament és normal?

​

Suposo que per defecte de professió, la cosa ha derivat de les formes de vida, que podríem entendre com a la part antropològica, a les formes de viure i habitar l’espai, relacionades òbviament amb l’arquitectura. I és així com una estona més tard em trobava a fora, absorbint la mitja hora de sol dels últims dies, i amb la banda sonora indiscutiblement adient dels amics de les arts. Sonant la playlist que han fet aquests dies de confinament i que em sembla la millor selecció possible. Entre casa en venda, i l’arquitecte, apunto Shakespeare, Liverpool, L’Affaire Sofia, tots els homes d’escòcia i Louisiana o els camps de cotó, he iniciat el primer dibuix d’una casa on hi capiguem tots.

​

És ficció, somni, però he pensat amb una gran taula quadrada on sopar entre setmana, amb habitacions de fills que primer es comparteixen i al créixer es poden dividir. Amb unes golfes que a l’inici són un quarto de jugar i després pasen a estudi, amb un sofà per 6 o 8 òbviament de cantonada, amb un petit jardí? Amb una casa de cos vella, no se on, al Clot o a Montcada o a Argentona, ves a saber, o potser dues cases ajuntades perquè clar una habitació per cap va sumant. Amb un pis de solter per l’Oscar i les seves parelles intenses a temporades? La conclusió és que no tinc gens clar quin és el format, i potser només es queda en un dibuix a l’ipad, un somni de futur incomplert, i potser les nostres vides troben espais familiars per la seva banda, però potser no i m’agrada pensar que aquest potser ja es senyal de que valem or. De que amb tot el pes de la paraula sou família.