Refugis i no

Plou, i és dels plaers més grans quan plou aquí. Tot està humit i fa una mena de fred diferent, que no t’acabés de treure de sobre. Però és igual, surts al porxo i es respira aire humit. Fa olor de bosc i te n’adones que es vital que vagi plovent i humitejant el terra. El pare sempre diu que el millor per la gespa és que plogui com avui: poc, però constant. Que no pari i duri dies, que així es com es filtra de veritat. Sembla que així serà perquè pronostiquen pluja tota la setmana.

​

La veritat és que va bastant en acord amb el mood de diumenge tarda. No sé si d’aquí tres dies ja n’estaré farta, però de moment hi ha dos ocells que s’han refugiat al porxo i s’espolsen l’aigua. No paren quiets, però no sembla que tinguin el fred que tindria jo allà fora. Em fan pensar en com som de vulnerables els humans, que necessitem una teulada per no agafar una hipotèrmia sota la pluja. Crec que per això és tan genial quan plou aquí. Perquè estàs rodejat d'arbres xops que et recorden com de vital és la pluja, però tu quedes ben protegida dins a casa amb la llar de foc. Crec que les parets mai no havien estat tant calentes. I mira que fa un parell de dies vam pensar, ja està, ja ha arribat l’estiu i d’aquí poc podrem netejar la llar de foc, i fins l’any que ve. Però no, aquí segueix una última setmana d’hivern com dient “encara no”, igual que el confinament, que “encara no” s’acaba.

​

Part d'alló bo de La Boscana és aquest punt de refugi, sempre ha sigut un oasis dels mals de cap del dia a dia. Ara però, no és del tot així, o no només, me n’he adonat de la semblança que hi ha en realitat entre un refugi i una presó. Tampoc ho és, però no és la caixeta d’aïllament habitual, és com si els mals de cap del dia a dia també han vingut i s’han quedat confinats aquí. Un refugi, a nivell conceptual, és un lloc que et protegeix i t’aïlla del que no vols acabar d’afrontar allà fora. Pot ser pluja o poden ser preocupacions, però queden lluny i quan ja has recuperat forces (o han marxat els núvols) pots tornar a sortir i afrontar-ho. Una presó s’hi assembla, però amb la diferència que no esculls tu, t’hi trobes i no tens opció, els mals de cap són a dins amb tu, i t'hi quedes tancat fins que algú altre et deixi sortir (o fins que trobis la manera de saltar la tanca).

​

És curiós en aquest sentit com de fàcilment el mateix lloc que sempre ha estat un refugi ara se m’està fent una mica presó. No tinc gaires dubtes que fàcilment tornarà a fer la funció que ha fet sempre, quan tot això s’acabi. I és que encara que "refugiat" i "atrapat" o "empresonat" siguin verbs que fan referència a un espai, el sentiment pot no tenir-hi res a veure. Et pots sentir súper atrapat estant a camp obert i al contrari sentir-te súper lliure en el diminut refugi del teu llit. Depèn molt més de l’estat d’un mateix, de les circumstàncies que et porten a ser-hi, i suposo que de amb qui comparteixes l‘espai en qüestió.

​

Va ser molt savi per part nostra mantenir dos espais separats, ja que podem. I des de fa un parell de dies, que són per aquí la Clara i el Joan també han ajudat a que la dinàmica canviï una mica. Tot i així, el Salvador, que havia estat sempre el refugi de cap de setmana o d’estiu, on el dia a dia quedava lluny; ara, que és tant sols a l’altra banda del camí se'm representa molt més semblant a un camp de batalla. Un espai en el que no tinc lloc, és la meva presència la que genera conflicte, i si hi vaig és amb l’armadura posada esperant que, de tot arreu, em caigui artilleria. Em sap molt de greu tenir aquesta sensació, més encara aquests dies que la mare ha canviat de costat del camí, però cada vegada que ens enfadem (com avui) torna a pesar la sensació que sóc jo la culpable de que tot peti, i que els mals de cap de sempre estan aquí tancats amb nosaltres i per molt que a fora plogui i amb la llar de foc s’hi estigui bé, necessito un espai on refugiar-me i no l’acabo de trobar.