Privilegis

Em faig ràbia, i molta. Em sento profundament incoherent, frustrada i contradictòria, i a la vegada bloquejada perquè no sé com es desmunta tot plegat. Fa una hora que miro el documental Cuidar entre terres: Qui sosté la vida quan les dones migren?, un reportatge genial sobre el gran desastre que són les cadenes transnacionals de cures. Sobre les experiències de dones que s’han vist obligades a deixar casa seva, ocupar-se de les tasques domèstiques d’altres famílies, i en conseqüència carregar les seves mares i germanes de la cura de les seves.

​

A cada escena fosca em veia a mi. Això que diuen de black mirror ha agafat tot el sentit del món, i és que realment la pantalla es converteix fàcilment en un mirall negre que t’envia un interrogant enorme a l’autoqüestionament. Em veia a mi, entre escenes de rentar plats, de cuidar gent gran, de nens que creixen amb una tieta o una àvia fent de mare, i mares que passen moltes més hores amb fills d’altres que amb els seus. Em veia a mi, privilegiada absoluta, prenent el sol amb banyador i ulleres de sol, entre coixins i al mig de la gespa. I pensava, és millor que ho vegis i assumeixis la contradicció que no que et canviïs de lloc, o que miris cap una altre banda, perquè serà igual de contradictori encara que la imatge no sigui tant explícita, però quina enorme frustració pensar amb la incoherència que suposa.

​

Pensar que per mi és un descans, del propi privilegi de poder-se permetre una carrera, i dues, de que la família et mantingui, i que després d'una setmana d’entregues et facis “l’autoregal” d'un matí de descans. Que el que per mí és un respir, sigui veure les conseqüències del model en el que visc, i mentrestant totes elles segueixin vivint on treballen, algunes internes i la majoria allunyades de casa seva. Que perquè uns quants tinguem matins de dissabte prenent el sol, tants altres en pateixen les desgràcies. Fa setmanes que escric sobre els ocells, i sobre les nostres relacions o les maneres d’entendre’ns, i no crec que tot això no tingui valor, però si que trobo incoherent no posar de manifest que tot plegat només és possible perquè parteixo d'una immensitat de privilegis que m’ho permeten. I és que no només sóc una privilegiada respecte els Barcelonins que fa dos mesos que estan tancats en un pis de 50 m2 i són 7 o 10 o 15 persones, ni respecte els que han seguit treballant en serveis com l’alimentació, exposant-se cada dia. Potser aquest és el factor que s’ha fet més explícit en confinament, i no vull treure importància a una segona residència i a tenir un tros de bosc, o poder fer tele-estudi en aquestes condicions, que ja són enormes privilegis. Però hi ha molts privilegis previs, de ser del nord global, i dins aquest, part d’una família benestant, amb recursos econòmics per pagar una educació, blanca i tants altres.

​

I sí, jo tampoc ho he triat, és molt fàcil recórrer a la frase típica de que cadascú neix on neix, però de que serveix? De res, de rentar-nos les mans i desresponsabilitzar-nos de que els nostres privilegis, el procés que ens porta a viure amb el nivell de vida que vivim, és exactament el mateix procés que porta a tants altres a viure explotats. És fruit d’un model extractivista que condemna el sud global; que només funciona gràcies a destrossar el planeta i a condemnar una gran part de la població a viure en unes condicions molt precàries; i alimenta el mite del progrés sense valorar (que en la merda de lògica capitalista es redueix a remunerar) una mil·lèsima part del que s’hauria, les cures que el sostenen.

​

Potser ser-ne conscient és el primer pas, però crec que no és suficient. Crec que més que buscar la manera de conciliar les nostres consciències, cal pensar com es desmunta tot plegat, com es disminueixen les diferències, però no sé ni per on començar. I aquí la frustració i la incoherència.