Osona d'estiu

Fa un parell de dies que tinc ganes d’escriure i no trobo el moment. El cas és que dilluns vam entrar a la fase 1 d’això que l’hi diuen el des confinament, i un cop més vam constatar el privilegi de ser fora de Barcelona, baixant a Vic a sopar. Tot plegat molt estrany, les terrasses de plaça plenes de gent amb mascareta, i mirades inquisidores a cada cantonada, però també haig de dir que després de tantes setmanes, s’agraeix, i molt, un vespre de conversa desenfadada, cervesa i riure absurd.

​

En realitat érem els mateixos 5 que aquí, amb els afegits del Monzo i la Gemma a qui ja havíem vist pocs dies abans, però el clima de un bar no s’iguala així com així. Seure a una terrassa, deliberar que esculls de la carta, que el cambrer tingui ganes de fer broma, i simplement estar 2 hores al voltant d’una taula com si res fos més important que allò, són detalls que ara, que fa tant que els trobem a faltar, reclamen a crits ser valorats com cal. Parlant de crits, i de parlar, un dels millors moments va ser aquell punt de la conversa en que desconnectes i desapareixes momentàniament del que s’està dient; i quin gust que el soroll indistint de gent xerrant t’embolcalli com quan de petita t’adormies a un restaurant mentre els pares sopaven. De veritat que, al prendre consciencia, vaig respirar com absorbint aquella sensació de companyia, i espero que l’agraïment profund d’aquests moments es quedi una mica amb nosaltres quan ja si que la suposada normalitat torni del tot.

​

També cal deixar escrita la tornada a casa, amb unes tres rondes coll avall, i (apart de l’adoració als bars que tenen pa i cervesa sense gluten) recorre els carrers de Vic silenciosos, trencant la tranquil·litat amb riures. I es que se que em repeteixo, però el *riure absurd després d’una cervesa de terrassa de bar*, així del tiron, com a celebració del moment, dona valor a dos mesos de confinament només per fer-nos pendre’n consciencia. És d’aquells conceptes que necessitarien una paraula nova que els definís plenament. I també els 10 minuts que parats a la cantonada parles de gelat de pistacho i de carros de rodatge perduts per carrers empedrats. I allò de despedir-se i, descobrir que tots anem en la mateixa direcció, i seguir per darrere la catedral i arribar al pont de pedra. I efectivament constatar que, sota les adoberies, el Mèder segueix baixant, l’aigua corre igual que sempre, i en mig del silenci de la ciutat reclosa, la remor recorda que els anys pasen i que res s’atura.

​

Justament perquè la vida sembla que segueix, també hi ha notícies menys positives del des confinament, i que la “normalitat” torni una mica ha fet que la Clara i el Joan tornin ells també cap a Barcelona. Així doncs avui la casa és una mica més buida, tampoc ben be igual que abans de que arribessin, però suposo que ja ho té això el pas dels dies. Coses bones, ha servit per posar pressa a l’hort i des d’ahir és oficial que a la clariana del Salvador hi ha tomàquets i enciams plantats esperant que d’aquí unes setmanes en fem una amanida.

​

Això sí, és indiscutible que ja fa sol d’estiu. I poques vegades abans havia sigut tant conscient de la olor d’estiu, que ve amb la pujada de temperatura i la humitat, de com els mosquits apareixen d’un dia per l’altre. Potser realment la Boscana d’avui és també una mica més la Boscana de sempre, la dels estius, només (i no poc important) falta que algun dia comencin a aparèixer cosins amb ganes de respirar. Són les 9, i encara queda una bona estona de llum, la mare a baix treu una cervesa, la Joana en reclama una també i ja són tots quatre al camp discutint si estrella o pale ale. Com deia, ja es estiu i tot plegat convida molt i molt poc a fer l’enorme pila de feina que tinc. Al cap i a la fi potser amb això és un final de curs totalment habitual. Serà el més estrany dels últims anys amb diferencia, però crec que la sensació aquesta del mes de Juny, quan fa bon temps, i tens mil coses millors a fer, però el curs reclama hores i hores de treball, només pot ser que en des confinament es magnifiqui.