Migdiada

Ja fa quasi dos mesos que som aquí, concretament 7 setmanes, i tinc la sensació que faig poca cosa més que treballar, menjar i dormir. De per sí sembla que això vulgui dir que no faig res, però en realitat és que treballo molt suposo. De tant en tant però el cos demana parar, descansar i recuperar energies, i sembla que amb només dormir i menjar no és del tot suficient, tot i que hi fa molt.

​

Fa uns dies llegia a Ruth Benedict explicar que els japonesos consideren dormir com a un dels grans plaers de la vida, part de la categoria dels sentiments humans que quedarien a la vegada en una posició privilegiada i una de sacrificable per conceptes com el valor, la dignitat, l’auto respecte o la disciplina. En tot cas, vaig trobar-me molt representada en la idea que dormir és un gust, i ara, despertant d’una migdiada no prevista, però necessària, reflexiono que no només ho és dormir. És un plaer adormir-se, i ho és també despertar-se, i allargar el moment en que la realitat de tot el que s’ha de fer encara està prou lluny per no superar-nos.

​

Pensava amb el Pep, que cada diumenge s’adorm a la cantonada del sofà verd de casa els avis mentre la resta fem cafè. L’altre dia comentava que, com a casa els sogres no fa la migdiada enlloc, i és que no tinc cap dubte que, el xivarri dels que comentem la setmana és part del somnífer. Fins i tot quan hi ha les petites i sembla que a la seva cara es pugui llegir el gust de desaparèixer una estona, de desconnectar de tot plegat; i transmet així una mascara de tranquil·litat.

​

Escric a l’hamaca del Salvador, amb l’enorme privilegi d’haver-m’hi adormit descalça com si fos una tarda d’estiu. Amb la calor d’avui, ara sí que sembla que ja és a tocar. És curiós però, perquè la meva idea era llegir un dels molts textos que tinc pendents d’antropologia, i si m’hagués proposat fer migdiada directament els remordiments de consciència i la pressió no m’haguessin deixat dormir del tot. Però m’hi he posat, he llegit algunes pàgines, i de sobte la son m’ha absorbit. I cedir, i que guanyi la batalla el descans sense que la feina tingui forces ni per entrar en combat és un gust que, de tant en tant, ens hem de permetre. Poèticament era després d’una tarta tatin, que mai queden com les de l’àvia, però s’hi assemblava força. Potser aquí està la clau de les migdiades del Pep.

​

M’han despertat una estona més tard dos persones que passaven pel camí, i és que avui ja tothom pot sortir a passejar. Durant el dia hem anat veient com el nostre lloc de confinament privilegiat al mig del bosc l’escullen caminants per respirar aire fresc. En tot cas també ells m’han fet pensar, quan recuperem la normalitat, la de veritat, que no sé si serà tampoc la “nova” d’ara, ens seguirem donant els temps i els espais que els nostres cossos necessiten per descansar? Ara penso que no només dormo, menjo, i treballo. De tant en tant faig algun Skype, o escric, o cuino i netejo que també fan falta per poder menjar. Però tot plegat, quan a més puguem quedar de veritat per fer una cervesa amb amics, o tornar a tenir reunions diverses i tornar a la universitat, i tota la resta, llavors, seguirem deixant que la vida atrafegada ho emmascari i ho deixi en segon lloc?

​

L’Aina fa dies que riu de que jo digui que vull ser una mica com el gat que es passeja per aquí. I crec que una mica el que vull dir és això, que no ens oblidem de donar-nos temps també a nosaltres. Que veure’s amb altres i estar amb gent es troba molt a faltar, i també es molt necessari, però que no torni a ser la via de descans principal, que també esgota una mica en certa manera. Penso amb les circumstàncies sense confinament, i potser avui seria justament aquí prenent-me un dels meus caps de setmana “d’estudi i desconnexió” i hauria fet una migdiada igual en aquesta mateixa hamaca. Però no se si ho hagués valorat així, en tot cas, dubto molt que m’hagués fet reflexionar que potser anem massa esgotats per valorar els petits plaers com despertar-se escoltant els ocells.