Intimitat Exposada

Unes rodonetes a sota la pantalla s’han convertit en la frontera a la intimitat absoluta.. En sentir com a casa l’altre algú cuina, en que altres et vegin esmorzar, o sentin com surts de la dutxa. Ens posem auriculars i estem (a la vegada i al mateix lloc) a universitats diferents, fent un examen de 1r i l’altra un postgrau. Tenen converses entre elles les nostres companyes de feina via els nostres micros (sense sentir-se mútuament).

​

El que a classe era un berenar silenciós, vigilant per interferir el mínim, ara és un canal, sovint unidireccional, de consum de contingut a cegues. A l’altre costat jo puc fer el soroll que sigui, fins quasi no sentir la professora, un petit botonet ho bloqueja. Però avui, a la reunió de "jubilada" de l'àvia tothom ha vist com l'avi es cordava la camisa sobre els tirants fent el xafarder "d'estar per casa.." que és el que estem, a casa.. Una rodoneta vermella i blava, tatxada o no, determina si això s'envia, si es comparteix, com quan el professor comparteix pantalla i veus a l'escriptori la foto dels fills a la platja o l'email a mig respondre.. Pitjar un botonet i tot allà, al món virtual, en obert, o bloquejat.

​

Tant tallant, i tant fràgil a la vegada, si et descuides o el programa no reacciona son les condicions perfectes per mostrar-te absolutament a ferida oberta en l’escassa intimitat d’una videotrucada. Els meus nous companys de classe, els que he vist, s’estan convertint en, la de la llibreria del gerro, i el de les cortines de ratlles. Poca cosa més sé d’ells, ara per ara. I jo cada vegada que comença una classe m'asseguro que el que tinc darrere no m'exposa massa, i sempre ho fa, i deixo la càmera apagada, massa quadres i fotos que ni jo sé d'on han sortit i unes banyes de cérvol sobre la llar de foc. Quina imatge agafem a través de finestretes de casa els altres (més encara de cases de confinament que no són ben bé les mateixes).

​

La casa ha canviat, vella i plena de teranyines, tota la vida m’havia fet por endinsar-me en els racons foscos i freds. Ara, acumula molta llenya cremada xemeneia amunt, hem anat despenjant màscares, i, tot i que encara surten teranyines de tot arreu, està diferent, entra el sol diferent i l’aprecio molt més ara. La sala tenia el record d’algun cap de setmana amb amics de desconnexió i ara té ja moooltes hores d’ordinador i de lectura, i de no saber ja com seure en aquestes cadires velles que no paren de desmuntar-se. Un parell de llargues nits de feina, celebracions d’aniversari i molts dies de veure com un dia més marxa per la finestra.