Finestra de Metacrilat

Fa uns dies, des de l’N8, veia passar una ciutat mig buida, una ciutat de taxis, i de gent que torna a casa, i deliberava si caure al privilegi de pagar més perquè em portin més ràpid cap a casa. I decidir que no i observar la ciutat que queda desperta quan tothom ja dorm. Veure bars que tanquen, i restaurants que ja estiren al màxim la seva legalitat, i apuren per poder vendre dues cerves mes més, i que els carrers van semblant deserts.. Jo em trobar-me en un nit bus ple d’homes a la 1 de la nit, i pensava.. si ara baixo i em sento intimidada podria recorre a ells, seria coherent? O seria una "damsel in distress" demanant que els prínceps la salvin? Justament del que en gran mesura és por que portem a dins després de tants altres moments incomodes. En tot cas, pensava que s’ha exagerat amb la covid tot plegat, abans hi havia mes dones a aquestes hores, els carrers no estaven tant solitaris.. però potser només és sensació meva. En el fons, després, vaig estar contenta de no haver sucumbit al taxi, com a posicionament, perquè em significava a mi mateixa que no tenia tanta pressa com altres vegades.

​

Uns dies més tard, en un seient de l’R3 m’han tornat les ganes d’escriure, i amb això he descobert que els meus moments de pausa i de respirar fons de veritat tornen a ser anant amunt i avall amb transport públic, i pensar que una part de mi ho trobava molt a faltar. Recordar dies que només seure a l’e12 ja tenia la sensació d’haver marxat tot el camp de setmana, i pensar en quantes vegades he marxat d’Argentona creuant el poble a corre cuita per no perdre l’N80, però al seure he somrigut, recordant perquè valorava tant haver fet el trajecte. I fer la llista; tornar a passar per Montcada i pensar amb el Gerard una vegada més, i demanar al conductor del bus si em pot obrir la porta a darrere l’Escola per no fer l’avinguda Icària sota la pluja, i anar veient passar descampats plens de metall i pàrquings d’autocaravanes, i una parada d’autobús solitària, i les cases modernistes de la Garriga que comentàvem a urba. I mirar per la finestra un diumenge a mig matí, i pensar que tinc molta feina i hauria de llegir però en el fons respirar profundament i absorbir el bessos, i les múltiples bombolles d’horts que la via del tren i les autopistes han relegat a perifèria i han aïllat dels respectius municipis. I anar somrient, i absorbint el paisatge, pensant que feia massa, i que potser aquest estat és de les normalitats que trobava a faltar.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

 

 

Tenen una cosa en comú els trens i els nit bus, que la resta potser no comparteixen; van encara més lents, fan volta, i s’aturen 5 i 10 min a parades que no t’hi estaries de per si. Denoten un altre ritme; que no es ven bé el de les orenetes i les albes, però tampoc el del metro ni el taxi estressat. M’hi trobo sovint en moments que el cos necessita aquesta pausa, i prioritza sortir de Barcelona, o allargar una cervesa amb algú, que complir amb l’horari agobïant de la setmana. Suposo que en certa manera son una marca de que m’estic permetent el temps de desplaçar-me i de mitja hora (o una i mitja) de deixar que la línia em porti de parada en parada posant la vida en postponer.. Podríem dir que són un petit refugi particular. Entra el sol per la finestra, i somrient sota una mascareta segueixo veient arbres, camps, alguna fabrica a la distància i una masia mig en runes però que un avi amb bastó a l’era clarifica que segueix activa. Un mercat ple de gent just abans d’arribar a Les Franqueses em torna a fer somriure i em mig humiteja els ulls.. i m’emociono pensant que la sensació s’assembla molt a la d’escriure des del camp de La Boscana, perquè es la pausa i l’absorbir l’entorn el que importa, la predisposició personal a aquet moment de pau; i concloc que els últims anys, moltes vegades ha estat a la xarxa de transport públic metropolita, i que segurament hauríem de posar més en valor també aquest aspecte del desplaçar-nos.