Divendres

M’agraden els divendres, i no perquè siguin gaire diferents dels dissabtes o els dijous, però també, sobretot perquè fa sol. És com si la natura sabés que portem aquí una setmana més i ens fes un gest d’estimació. Ja fa tres setmanes i crec que només ha fet sol tres o quatre dies comptats. Els altres, com diu la Júlia, hi havia un gran núvol enganxat al Montseny que no acaba de marxar mai.

​

Ja vaig preveure que m’agradarien a principi de quadrimestre, però llavors no sabia que seria un quadrimestre així. En aquell moment m’agradaven perquè podia descansar una mica al matí, no llevar-me a les 7 i deixar que el cos recuperés totes les estones que tanta falta l’hi feien al llarg de la setmana. Irònicament m’agradaven perquè podia treballar des de casa. Perquè la feina grossa de "constru" s’entrega o es corregeix el dijous, i el divendres tenia temps per almenys situar-me en tots els textos pendents de llegir d’antropologia. En part és el que em segueix agradant, com si la rutina setmanal no hagués canviat del tot, però no només.

​

Que faci sol fa que surti i el valori. I reconec que som immenses privilegiades. Escric descalça, amb els peus que surten del pareo i una gespa encara freda. Cada vegada que em moc em diu “estic aquí, pren consciència de mi i de la natura”, i de l’aire que es més net. Veig a instagram com tanta gent com jo surt als balcons de Barcelona (o d’on sigui) i també pren el sol. "Pren", com si el beguéssim, com per nodrir-nos. No sé si el cos o la ment. Com plantes que fan la fotosíntesi, treuen alguna flor i anuncien que sí, que el temps passa, i la primavera arriba (i tornarà a passar com diu la Cris).

​

“Quina explosió de margarides el dia que fa sol” diu el pare mentre escric i té tota la raó. De cop sembla que sigui veritat això de que la primavera arriba i les albes comencen a fer créixer alguna fulla. Fins i tot alguna branca de la que s’ha convertit en l’alba d’en Txevi (que va caure just quan sortia de la presó) treu algun punt verd al capdamunt, com no volent acabar de renunciar a la vida.

​

És divendres, laborable, però en temps de confinament, tan és una mica. Perquè normalment ens és més important si és laborable que si fa sol? i quin greu que sigui així. Ens hem acostumat als ocells cada matí, a la biblio em posava auriculars amb un piano per concentrar-me i ara, sentint-los, em sembla tant fals. Malauradament, també sento algun camió que passa per l’eix, però, només algun, no un constant com habitualment. Em recorda que el món no ha canviat. Que tant sols ha parat durant unes setmanes, i que probablement, quan això s’acabi, tornarem a carregar-nos-el i a valorar més que sigui un divendres laborable que faci sol.