DesConfinament

Des d’aquesta finestra, amb la calor d’una Barcelona d’agost, i sobre un Poblenou ple de grues, es veu encara una última claror. Un cel ataronjat clar tocant els terrats que degrada fins a un blau que no acaba de convertir-se en negre. Els núvols sembla que s’estiguin quiets, quasi tant com l’aire que només de tant en tant es manifesta, i jo tinc una mica la sensació que estic tant en pausa com ells, flotant, i no se massa si deixant-me portar o parada sense saber del tot cap on vaig.

​

Fa dos mesos que no escric, i ja començava a pensar que aquestes reflexions de confinament s’acabarien amb la nota al mòbil que vaig escriure al cotxe marxant de la Boscana i la frase que vaig afegir des del Libin l’endemà. Idees resumides que van quedar pendents per convertir-se en un relat quan l’hi pogués dedicar una estona, i ja queda tant lluny que així seguiran.. El cas és que els dies van anar passant, això del des confinament va agafar pes i els moments d’escriure, aquells que durant 3 mesos he necessitat i m’han ajudat a processar-ho tot plegat no acabaven d’encaixar ni d’aparèixer..

​

Ha sigut un període molt estrany, i (com sempre) amb un peu a Barcelona i l’altre ballant entre Argentona i la Boscana, però potser més que mai se m’ha fet explícit que estar una mica a cada lloc fa que cap el sentis com a casa del tot. Sempre dic que ho són els tres, i en altres moments estic orgullosa de definir-me a mi mateixa així, però últimament té un regust amarg anar amunt i avall i cada tres dies creuar Catalunya, com si l’Helena no hi sigues mai del tot. Com que sempre estic lluny en part, i a mitges en l’altre. I segurament és una veritat que necessito escriure així entre llàgrimes en una habitació fosca que no és la meva. Que es plena de llibres i objectes pels que mai arriba el dia de traslladar-se... i potser si arriba tampoc em donarà l’expectativa de pertinença que l’hi demano impacient. En certa manera l’habitació s’ha convertit en el manifest físic de tot plegat, com un recordatori constant d’aquest sentiment. Com una forma de l’espai de dir-me “Helena aquí no hi tens lloc, busca’t altres espais”, i com si tots aquests espais em repetissin que allà també estic de visita.

​

Suposo que tornant a fer vida confinada tot sembla pesar una mica més, i menys a la vegada, i tinc la sensació que els dies passen i tot són interrogants que no vull afrontar del tot. Que floten a l’aire decisions que tampoc es poden prendre perquè tot és més incert que mai. I potser aquí m’he bloquejat i a falta de poder marcar unes dates al calendari i saber que estaré fent, a on i amb qui, es remou tot plegat, i surten tots els replantejaments de vida que fa anys que floten en un limbo. I busco concretar però tampoc se que ni en quina direcció, quasi ni amb qui, ni on. I potser el calendari i la planificació sempre m’han servit per no afrontar del tot masses coses, de fet no és un potser, però si que ara sembla que si no es així, amb data reservada tres dies abans, tampoc se ser-hi. Que la dinàmica és aquesta i no existeix el comodí de baixar al bar o a la plaça que dèiem amb l’Ainoa, que sempre estic massa lluny o massa desconnectada. Suposo que aquí també agafa pes la sensació de que no tinc res a veure amb Poblenou, però això tampoc és notícia.

​

Tinc una mica la sensació de que jo i la Ju som les úniques persones de tot Barcelona que ens hem re confinat de veritat.. Avui fa 5 dies que no surto i es torna a notar.. I tampoc se si calia o si estem tenint una prudència exagerada. Mentrestant sembla que la vida de tothom continua i som nosaltres que simplement n’hem desaparegut. El pare no para de dir-nos que no entén perquè no pugem a la Boscana altre vegada, i tampoc se massa quina es la meva resposta.. Era el carnet de conduir, però sembla que tot ha quedat en standby després de barallar-me amb l’autoescola, o el postgrau, tot i que cada dia que treballo en tinc dos perdre el temps.. Ni descansar no crec que se l’hi pugui dir.. Veure a gent? Ha quedat com un ideal de retrobament màgic que amb les setmanes anava perdent força, més encara quan ara recomanen que no surtis i tot plegat provoca remordiments de consciència. Suposo que simplement s’ha alimentat una mica més la vena antisocial, aquella de l’Helena que, quan ha arribat a casa l’hi costa creuar la porta en sentit contrari. Una part de mi es qüestiona perquè estem complint tant, si realment volem ser les persones responsables que ens imaginem, o si hi ha una part d’auto-càstic, d’ara inconscientment assumir la part que ens toca. Confinar-nos en un pis, a Barcelona i a l’agost, i viure-ho, amb menys però també, privilegis que no els del seu moment. La resposta de la Ju es més clara i segurament també té el seu pes, aquí (en principi) podem descansar de l’esgotament que es conviure amb la resta de la família.

​

Potser simplement tot plegat es producte del síndrome d’abstinència aquest que m’agafa quan no tinc una llista de 20 coses per acabat en 48 hores, segurament és un factor important. En tot cas, és un estiu estranyíssim tot ell, que això ja se sabia, i ja ho dèiem l’altre dia que les reflexions post- confinament s’han de deixar en un període de prova i veure si després aguanten. Vist per on van els tiros però, sembla que aquesta situació limbo durarà almenys uns quants mesos més, i amb ella té pinta que també durarà el meu vessant reflexiu. No se massa si es sa del tot donar tantes voltes a la vida. També es veritat que ja abans d’una pandèmia estava sent un any de remoure, però en fi.