Cel Rogent

És dia 1 de setembre, i he vingut a fer maletes. A recollir llibres i a donar per tancats a la vegada l’agost, l’estiu i en part el confinament. Tot sembla que s’acaba junt i que la realitat s’acosta, però jo no acabo de trobar la força ni la manera de despedir-me i ho posposo. I bereno (si, a les 19h ja fa prou fred) un bol de sopa observant el bosc i penso amb la Mireia, i prenc nota de que és una bona tradició per despedir l’estiu, és senyal que la calor de fa una setmana ja se n’ha anat i s’acosta la temporada de llar de foc, i a tot plegat costa encara més fer la bossa de veritat. És ben estrany recollir els últims sis mesos, repartits entre la Boscana i el Salvador, i reubicar-me a Barcelona. I encara ho és més sense saber ben be a quin armari tocarà penjar jerseis ni a quin prestatge aniran a parar els llibres.

 

Però la mare em crida que és l’hora de la posta de sol, i de nou, m’hi he trobat contemplativa. Un cel vermell darrere els xiprés contrasta amb una massa de núvols negres darrere la casa. I bufa vent fred, que ja no és gens d’estiu. Ja ho diuen no? Que cel rogent, pluja o vent.. I efectivament, els trons ressonen des de Sant Julià proclamant la tempesta que s’acosta, i que quasi la tenim a sobre. Igual que s’acosta (i que ja és aquí) el nou curs. Les albes, per la seva banda fan eco, i igual que a cada llampec el segueix un tro, darrere ve una ventada i cauen quatre fulles, i les branques xiuxiujen. Sembla que vinguin a dir que si que la tempesta ja es aquí, però a demanar que perfavor no ens oblidem d’elles, que els últims mesos serveixin d’alguna cosa.

​

Una oreneta solitària fa piruetes pel camp, i que diferent que és avui de fa quatre dies. No s’atrevien la setmana passada amb tanta família amunt i avall, i avui ho fa tranquil·la, i tot l’aire és per ella, i quasi ni se n’adona de que jo sec a la pedra de la Boscaneta i me la miro. I recordo un pastís d’aniversari amb numero equivocat, i una nit de vi blanc i conversa fins les 6 amb la Clara i la Merions, i l’avi a la taula de pedra escrivint un vers d’amagat.. Hem anat passant molta família aquest estiu, una mica com cada estiu, però controlant dividir-nos en varies taules i pendents de noves limitacions.

I ja cauen les primeres gotes de setembre, i de sobte es converteix en un aiguat com el dels últims dies i tot s’inunda. Com si de cop caigués tota l’aigua que no ha caigut en tot l’estiu. I el Zach s’escapa de l’aigua i entra demostrant que ja és tant casa seva com nostra. Que aquells espais freds que fa mesos temptejava ja els té totalment incorporats, i que tots hem canviat una mica les nostres expectatives

​

I marxar l’endemà d’hora perquè la mare arribi al museu a temps. I trobar el bosc tot emboirat i ben humit. I que de la xemeneia rovellada de verd, surti fum de cremar pellets. I constatar que definitivament, ja no es estiu. I un any més comença el curs i la tardor.

 

I la Boscana mai m’havia semblat tant buida i tant plena a la vegada.