Cantonada de Coixí

Crec que comença a ser un vici això d’escriure quan plou i és hora de migdiada. Suposo que en part la sensació del dia gris i apagat et fa reflexionar i buscar pels pensaments. Avui la cosa va de sofàs, fa molt dies que tinc clar que és una de les parts de casa que més trobo a faltar, però això ja vindrà. Són un moble amb funcions i significats diversos. És evident que serveixen per seure, però no només, estan encoixinats també per fer-hi migdiada i, en general, porten a una actitud desenfadada, però tampoc sempre. Tenen un punt molt personal, de peli o llibre de dia plujós, com avui; però també la part social de seure uns quants. Al cap i a la fi, normalment estan a l’anomenada “sala d’estar”, que és això, el lloc de simplement estar, però també és el més públic de la casa. Una butaca solitària potser compleix millor la primera funció de refugi privat, perquè el sofà en sí te varis llocs, implica un cert consens amb els qui t’acompanyen. Si s’encén la tele o no, i a quin volum, si es fa cafè, si el llumet de la taula enfoca cap aquí o cap allà. La Ju sempre s’enfada amb que els meus peus freds busquin escalfor sota seu. I com es reparteix la manta és un conflicte, encara que només sigui amb el propi tros de roba que sempre deixa passar el fred per un forat o altre.

​

Penso molt amb el sofà de casa, i és que els d’aquí són els vells de les Passola, de pell que rellisca, i mai no acabes de trobar la posició. La Clara l’altre dia comentava el record de l’àvia “fent visita” als bancs de vímet i fusta blau pastel, que jo no entenc com trobàvem adequats per estar davant la llar de foc. També dèiem que no els recordàvem tant incòmodes quan anàvem al pis de Mestre Falla; però és clar, allà ningú hi dormia la migdiada. Realment, estem comprovant que no: no estan pensats per apalancar-s’hi. Tant poc, que acaba sent més còmode un coixí sobre l’estora i utilitzar-los de respatller. De tant en tant, allargo la pausa de migdia al Salvador. Aquell encara permet una mica més de repòs, però està allà al mig i poques vegades hi ha la tranquil·litat suficient per adormir-se.

​

En tot cas, no sé si mai hi haurà cap sofà que superi la sensació d’aquella cantonada del carrer Taulat. Com deia, és una barreja de nits post-entrega que t’adorms a les 8 del vespre mentre sonen les notícies; de tardes de febrer quan, acabats els exàmens, passo per la Central i tinc temps per obrir i gaudir de llibres nous; de nits de divendres de scandal amb l’Aina; d'hores del Gerard mig adormit acariciant-me l’esquena com si fos l’os finet de la Ju; de migdiades de diumenge d’estudi; de visites després de molt temps sense veure’ns i, en general, de tants altres moments que es recullen en un metre quadrat de coixins i dues parets que t’embolcallen l’esquena. Records que fan que, segurament, sigui el trosset de casa que més realment descriu la sensació de confort i companyia; i a la vegada la de pau personal. De casa, al cap i a la fi, o de la part bona si més no.

​

Divendres vam haver de baixar a Barcelona, i una història apart serà la sensació estranyíssima que queda al passar per casa mitja hora, amb el plaer immens d’obrir l’armari i agafar coses que trobes a faltar; i marxar a corre cuita com si estiguessis fugint. Tornant al sofà però, fa tants dies que ho comento que només arribar aquí altre cop i fer repàs del que portàvem, la Ju preguntava si no havíem portat el sofà. De veritat que ho hagués fet. De totes formes però crec que la sensació de seure-hi no seria la mateixa en confinament. En retrospectiva analitzo el gust d’aquella cantonada, i és que crec que ve del contrast: de descansar estant esgotada; de retrobar-te amb amics amb qui fa temps que no passes estona; de donar-te un moment per a tu; o simplement un moment de casa. Però això fa efecte quan vens de molts moments dels altres, i en confinament sembla que tot és una mica més monòton. Suposo que no només trobo a faltar el sofà en sí, si no el conjunt de tot plegat.

​

En tot cas acabaré amb un dels millors records d’aquest metre quadrat, que és també la millor demostració d’aquesta tesi. Just vaig retrobar la fotografia l’altre dia. L’enorme plaer de cargolar-me en aquella cantonada un 3 d’agost a primera hora, acabada d’arribar de 6 mesos al Brasil.