Tres ides i unes pinzellades

Avui, un dia qualsevol de matinada, veig la llum per primera vegada. Entre plors i metges una càlida abraçada de la mare. Primers dies i molta gent, dec tenir una gran família. I enmig de tota la gent que m'envolta aquests dies un senyor m'agafa, em dona la mà i li estrenyo el dit entre els meus.

​

Ja fa mesos que respiro i formo part de la família. Tornem a ser en aquella casa. El senyor, com sempre, és allà i em mira, amb tendresa. I riu. I ric. I tothom fa silenci perquè m'he adormit i no volen despertar-me, que encara no dormo les nits seguides!

​

Els primers anys passen ràpid i mica a mica començo a ser conscient del que passa al meu voltant. Camino i ploro menys i ja m'asseuen a una trona quan arriba l'hora de dinar. La mare m'ensenya una foto mentre em pregunta "I ell, qui és? Que el reconèixes?" i jo, feliç, el veig a ell i, amb il·lusió, contesto amb una de les primeres paraules que he après a dir: avi. Tots somriuen i l'avi em mira. També ell somriu.

​

I amb el temps agafo el ritme, el fer i desfer de la família. Entre setmana l'escola, els amics, esports, dibuixos, els pares... Però arriba el cap de setmana i a Argentona ens esperen els avis i els cosins. I tant que tinc una gran família! Aperitiu, dinar, cafè i postres. L'avi és allà i em diu coses, fa el tonto i ganyotes, i me'n ric jo aquesta vegada.

​

I hi ha cops que, quan seiem al sofà a primera hora de la tarda, l'avi obre un calaix i en treu una capsa on hi ha cigarros grossos i marrons. Del pot de vidre que hi ha al prestatge, que deu tenir tants llumins com hotels hi ha al món, l'avi n'agafa un. Després es posa el puro a la boca i l'encén, inspira, em mira, i bufa ben fort. Noto el fum a la cara i la seva olor i no sé si em molesta o m'agrada però l'avi s'ho passa bé i ho torna fer mentre se li escapa el riure, com si fos ell el nen petit que té ganes de jugar. Juguem-hi junts, doncs, a veure com es fa un anell de fum!

​

I envoltats de l'escalfor i la llum de les tardes de diumenge passen, mica a mica, els anys. Els hiverns l'avi porta llenya i juga a encendre un foc. Els estius ens els passem fora amb la barbacoa, el frontó i la piscina (o la bassa, quan encara hi era!). I l'avi sempre ben actiu: de l'aigua a la raqueta i d'allà a omplir un got de cervesa. Però als estius, sobretot, hi ha una cosa que mai falla: la tendència que marquen els modelets que porta l'avi, amb els seus pantalons d'esport i les vambes que deuen tenir més anys que jo. Moda vintage de primera classe. Com el telèfon que tenia al cotxe!

​

Set anys, i vuit, i onze, i catorze... i els diumenges no fallen mai. Però si només fossin els diumenges! Set, i vuit, i onze i catorze Nadals, Sant Joans, càntirs nous i aniversaris de maig.
Set, i vuit, i onze i catorze vegades que veig com la nit del 24 de desembre l'avi gaudeix en dir-nos que sent la pudor que fa quan va a comprovar si el tió ha cagat. O quan, un a un, va repartint els llibres que s'ha passat hores i hores escollint.

​

Set, i vuit, i onze i catorze vegades que l'avi se'ns emporta a la fira. O més aviat catorze, i setze, i vint-i-dues i vint-i-vuit: a Mataró i a Argentona! Els aneguets pels petits, el tir pels grans (i per ell!!), els toros, el tren de la bruixa i els pinxos del sopar.

​

Set, i vuit, i onze i catorze vegades que algú ha d'acompanyar a l'avi a comprar petards. I tots volem anar-hi per poder veure en pre-estrena el repertori de petards de la nit: pels petits les cebetes, xinos, piules i abelletes pels mitjans, les fonts de llum per tots, i els primers coets tirats amb una mescla d'excitació i nerviosisme amb els ulls de l'avi mirant ben atents.

​

Uns quants petards per cadascú i petards de tots els tipus per l'avi! No hi ha dubte que el dia del seu sant és ell qui més gaudeix! I ens fa gaudir-lo a tots, també, amb un dels sopars més esperats de l'any: bon temps a la barbacoa, fum i esclats i la millor companyia. Per una estona, és clar; que ara que sóc un adolescent inquiet prefereixo marxar havent sopat per sortir de festa fins les 7 del matí. "Vinga va mare, deixa-m'hi anar, que es Sant Joan!!"

​

I ara, que sóc prop de la vintena, gaudeixo amb l'avi de forma diferent. L'escolto quan parla, a la tele o a la taula. Llegeixo els articles que m'envia per correu. I aprenc a pensar i a tenir les meves pròpies idees. Aprenc a canviar les meves opinions o a reafirmar-les quan no estic d'acord amb el que ens explica. L'acompanyo a conferències, presentacions de llibres i entrevistes. Em convida a sopar a un restaurant, ens n'anem tots junts de viatge o anem a veure una obra de teatre. I em faig gran amb ell, també.

​

L'avi, el senyor que ens donava el dit perquè l'estrenyéssim, que ens mirava amb una ganyota i ens feia riure. L'avi que ens envia escrits i ens convida a sopar. És ell, sempre l'avi, que forma part de les nostres vides des del principi i fins ara. Ell, l'avi, sense qui els diumenges no serien diumenges i qui fa que els nostres caps de setmana i les nostres vides hagin estat sempre més càlides.

​

I aquest darrer paràgraf no està escrit en singular. I és així perquè la primera persona d'aquest text som tots nosaltres al llarg de totes les nostres vides. Perquè la primera persona podria estar escrita amb M de Martí, amb A d'Àlex, amb H d'Helena, amb F de Francesc, amb L de Laia, amb M de Maria, amb J de Joana, amb Q de Quim, amb J de Jan, amb N de Nora, amb M de Mariona, amb A d'Aina, amb B de Berta o amb A d'Arç. Però sobretot, està escrita amb molt d'amor.

​

Per a una infinitat més de diumenges, agosts, Nadals i Sant Joans. Per molts i molts anys.
 

Els teus néts